- L'oblit de la memòria, setanta anys després
-
Es compleixen setanta anys de l'inici de la guerra civil espanyola. Passat aquest temps, però, tal i com publica El Mundo, el 30 per cent dels ciutadans creu justificada la sublevació militat que va desembocar a pràcticament tres anys de guerra. Només la meitat la considera injustificada.
Són dades que ens han de fer pensar. Més quan, segons aquesta enquesta, del grup de persones que pensa així, un de cada dos són votants del Partit Popular. Però és que fins i tot, opina així també el 18,2 per cent dels votants del PSOE i el 13 dels d'Esquerra Unida.
El País també publica una altra enquesta, que també té el seu suc. El 64 per cent dels espanyols vol que s'investigui la Guerra Civil i es rehabiliti als afectats. El més greu, però, és que el 23,1 per cent no sap què va passar aquell 18 de juliol de 1936 i el 36 per cent diu que a l'escola no ho van explicar.
Molta gent opina, però, que el cal mirar és el futur i deixar anar el passat. Greu error: cal mirar el futur, però tinguent en compte el passat, per no tornar a repetir els mateixos errors. Encara que hagin passat setanta anys. Perquè sinó ens trobarem amb el desconeixement dels fets, com assegura el 23 per cent de la població, o que encara hi ha gent que justifiqui la sublevació, sigui del partit que sigui.
Escrit per Francesc Febrer | 18/07/2006, 13:24
3 comentaris a “L'oblit de la memòria, setanta anys després”
Si s'ha de tenir memòria! exigint que a les escoles s'ensenyi la història vera; no el romanticisme espanyolista tergiversador. La commemoració dels 70 anys..., fou un fet repetitiu, seqüencial d'ençà fa tres segles. Així ens va i tota la caverna mediàtica, encara pot dominar còmodament l'"opinió" pública. Quin fàstic!
Nasquè el Maig del 36, a Barcelona; per tant republicà.
Per la edad, no recordo la guerra pero si la postguerra. He llegit, m'he documentat en tot alló que ha passat per les meves mans i que en pogues donar una idea del per que de la guerra que patirem?. I tant que hi havien motius per fer-la, entre altres: Monarquics que no volien perdra el "status", grans fortunes que s'oloraben que la Republica no els dexarie continuar explotant a els treballadors, els catolics que que tenien per cap un Papa que va tenir la poca vergonya de beneir uns armaments que servirien per matar, els militars, que si no fan servir les armes no tenian justificació de ser,
No m'allargarè. Vem perdra una guerra que no tenia que haber començat.No amb sap greu haver perdut, el que amb sap greu es que no hagi servit de gran cosa els morts, els mutilats, la fam, les families desfetes, els ideals perduts. Desprès de setanta anys, en gran part, s'ha perdut la memoria dels fets i dels qui van ser els iniciadors i per lo tant culpables del que va passar.
A mi no m'ha demanar perdó ningú per els meus sentiments ni per el que vaig passar, per si que seria convenient que es fes un acte de contricció per part de l?Espanya "guanyadora" envers a la resta.
Un record molt profund per tots els que "perderen"
El tema
Com a jove em dol la poca cura que es té per la recuperació de la memòria, quan aquest ha de ser un exercici fonamental i necessari per tal de saldar les ferides que van ser obertes aleshores. Com es pot tenir tant poc respecte pel passat? La única manera que tenim per conèixer qui som és sabent d'on venim i per açò no ens podem oblidar de que no fa molts anys, molts dels nostres avis i àvies van morir per assegurar un futur de llibertat per a nosaltres. Com pot ser que els que vivim avui en democràcia deixem que es passi pàgina sense ni tan sols adonar-nos-en?